QUIQUE GONZÁLEZ PRESENTA EL SEU DARRER TREBALL “SUR EN EL VALLE”

Quique González

L’1 d’abril del 2016 Quique González tornava a pujar a un escenari. Un lloc on sempre va voler estar aquest madrileny nascut en ple barri de Sant Joan Baptista, a l’actual districte de la ciutat lineal. Ho feia al costat de Los Detectives, nom després del qual s’amaguen els sospitosos habituals que darrerament l’acompanyen: Eduardo Ortega, Eduardo Olmedo, José María Pepo López i Alejandro Climent Boli, als quals se suma David Chuches. L’objectiu és presentar les cançons del seu nou disc, Me mata si me necesitas (Cultura Rock Records, 2016). El desè ja d’una carrera que arrencava en el discogràfic amb Personal el 1998, el mateix any que Enrique Urquijo i Los Problemas incloïen al seu segon disc, Desde que no nos vemos, «Aunque tú no lo sepas», tema escrit per Quique per a un dels seus ídols. No serà l’únic. Los Secretos o Miguel Ríos també gravaran en el futur cançons de González. Tres anys després del seu debut, agafa el relleu Salitre 48, un disc convertit en mític pels seus seguidors i que, curiosament, sorgeix d’unes maquetes gravades amb Carlos Raya. El tercer i últim intent d’encaixar en les regles d’un joc que no l’acaba de convèncer és Pájaros Mojados (2002). Inconformista, rebel i sorprenentment convençut dels seus passos, malgrat la seva edat, González trenca amb una indústria que li havia maltractat el 2003 i després de publicar el manifest Peleando a la contra funda la seva pròpia discogràfica, Varsòvia Records, en què publicarà els seus dos propers discos.

Kamikazes enamorados (2003) i La noche americana (2005) són dos àlbums diferents. Gairebé antagònics, de vegades. Un, el primer, acústic i ters, l’altre, elèctric i rocós. La carrera de Quique González continua amb ells un lent però irrefrenable ascens que es tradueix en una legió de seguidors cada vegada més fidel i una imparable activitat. El 2006 arriba Ajuste de cuentas, el seu primer i fins al moment únic disc en directe, en què es fa acompanyar d’amics com Enrique Bunbury, Iván Ferreiro, Rebeca Jiménez o Jorge Drexler. El seu nom ja s’ha convertit en un referent del rock nacional quan un any més tard el seu setè treball, Avería y redención és seleccionat com a millor àlbum nacional de l’any per l’edició espanyola de la prestigiosa revista Rolling Stone.

Després de complir el somni d’obrir un concert per a un mite com Bob Dylan a Jaén, després d’haver-ho fet anteriorment per a Ryan Adams i Steve Earle, González se’n va a Nashville per gravar el primer dels dos discos que gravarà amb Brad Jones, productor entre altres de Chuck Prophet o Josh Rouse. El resultat és l’esplèndid Daiquiri Blues (2009), al qual seguirà quatre anys després el no menys destacable Delantera Mítica. El món no para de girar i Quique González no s’atura. Es converteix, gairebé a contracorrent, en número u en vendes amb el seu novè disc, a portada de la prestigiosa revista Ruta 66 i en millor disc de l’any en unes votacions realitzades pels lectors de Rolling Stone. El 2014 inicia una col·laboració amb Ricky Falkner gravant el single «Clase media» que culminarà en la producció de Me mata si me necesitas.

El 2016, sota la producció de Ricky Falkner, i acompanyat de*Los Detectives*, grava a La Casa Murada Me mata si me necesitas. Després d’aquest tancament de cicle, Quique es pren un respir de la carretera per acabar un projecte que feia temps que perseguia: musicar deu lletres escrites per a tal fi pel poeta Luís García Montero. Així, entre aquests dos artesans, sorgeix Las Palabras Vividas, gravat el 2019 amb Diego Galaz, Cesar Pop i Toni Brunet a la producció.

Ja el 2021, de nou a la Casa Murada i sota la producció de Toni Brunet, es grava el que serà el seu nou llarga durada i que veurà la llum a l’octubre del 2021 sota el títol “Sur en el Valle.