RÈQUIEM DE VERDI. COR DE CAMBRA DE L’AUDITORI ENRIC GRANADOS I ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS

RÈQUIEM DE VERDI. COR DE CAMBRA DE L’AUDITORI ENRIC GRANADOS I ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS

Dissabte, 9 d'abril de 2022 - 20:00 h

Maribel Ortega, soprano
Laura Vila, mezzosoprano
Albert Casals, tenor
Gerard Farreras, baix
Cor Amics de l’Òpera de Sabadell, Daniel Gil de Tejada director
Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados, Xavier Puig director
Coral Mixta d’Igualada, Alfred Cañamero director
Orquestra Simfònica del Vallès
Xavier Puig director

No cal ser creient per ser religiós. La mort de l’escriptor Alessandro Manzoni que somià en una Itàlia independent i cosida pels ideals de justícia i llibertat donaren a Verdi l’empenta final per bastir el seu Rèquiem. No hi trobareu ni pregàries ni súpliques, només preguntes d’un agnòstic la resposta de les quals potser les trobareu en la seva música. Per a qui quan mori vol, com canta el Soneto de la Noche de Pablo Neruda, que els altres visquin mentre, adormit, els espera. No cal ser religiós per ser creient. Amén.

vídeo gira OSV Rèquiem 

Més informació:

El Rèquiem de Verdi: sacre, civil, col·lectiu i personal

Motivat per la mort de Rossini el 1868, i enmig de la construcció identitària i política d’Itàlia promoguda pel Risorgimento, Verdi va proposar al seu editor, Giulio Ricordi, la creació d’un Rèquiem amb la participació de diversos compositors, com a homenatge litúrgic. La iniciativa finalment no va reeixir i Verdi va modificar el “Libera me” que havia escrit i el va inserir en la missa de difunts que, a títol personal, va escriure el 1874 per a l’humanista, novel·lista i líder del nacionalisme italià Alessandro Manzoni (1785-1873), amb qui l’unia una admiració mútua. I és que a Verdi, com en Brahms o Vaughan Williams, el seu agnosticisme i anticlericalisme no li va impedir explorar el terreny religiós. No debades, va ser un mestre a escenificar la mort d’alguns dels seus protagonistes operístics des d’un tractament profundament humà, sense cursileries ni efectisme.

Hereu de l’aprofundiment en la interioritat, l’espiritualitat i la ressacralització de l’art pròpies del segle XIX, el Rèquiem bascula entre el misteri, l’esperança i el drama subjectiu en què la mort és una mena d’emancipació presentada per un potent i excepcional d’unitat, cohesió emocional i coherència estilística, pròpies d’un dramaturg —místic?—, que deixen en boutade d’època afirmacions com la del director d’orquestra Hans von Bülow, que el va considerar “una òpera vestida per a l’Església”. Anys més tard, en una carta al compositor, se’n va retractar.

Es tracta d’una obra complexa i exigent, de vegades senzilla en les combinacions i en algunes estructures, però, alhora, riquíssima en els detalls i els matisos. Requereix una planificació excel·lent per integrar l’extrem i heterogeni ventall de contrastos i recursos que voregen l’expressionisme.

En la textura, per exemple, juga amb números per als solistes, com el “Quid sum miser”, el “Recordare” o l’Offertorium, combinats amb la delicadesa de l’“Agnus Dei” i de la pregària “Lux aeterna” (amb passatges a capella) o amb fragments polifònics de caràcter totalment oposat, com l’exultant “Sanctus” i la seva fuga coral, a més d’acompanyaments cambrístics i despullats.

En les dinàmiques progressa amb pauses (com la prèvia a l’“Offertorium”) i silencis —alguns de sobtats—, i des de la quietud i la intensitat mínima (al començament i al final de l’obra) fins a fortíssims i moments d’explosió, com el feréstec “Dies irae” (que reapareix tres vegades al llarg de l’obra), de línies cromàtiques i de gran tensió, amb el peculiar efecte a contratemps del bombo amb un so dur i sec. És el precedent de l’anunci de la segona vinguda de Crist, del Judici Final i de la súplica de perdó i salvació, que exposen el “Tuba mirum”, amb el reforç de trompetes fora d’escena, en una clàssic tòpic apocalíptic, i les àries “Mors stupebit” del baix, “Liber scriptus” de la mezzosoprano i “Ingemisco” del tenor.

En el tractament vocal combina l’arioso i la volada lírica amb la declamació, el xiuxiueig i el parlato, que coexisteixen amb el gregorià i el cant pla. I també hi ha girs operístics, com els del “Lacrymosa” i el del monumental “Libera me”, que, a manera de gran escena, sintetitza el desplegament creatiu amb el protagonisme de la soprano (en tessitura, cant, dicció i dinàmiques). Aquí Verdi reintrodueix el “Dies irae” i el “Requiem aeternam”, que tanca la soprano amb un arriscat i delicat si bemoll agut pianíssim abans del retorn del “Libera me” en forma de fuga —en el qual la solista puja al do sobreagut, després d’un emfàtic uníson del conjunt. Un últim prec en parlato clou aquesta obra mestra sacra però no litúrgica, amb voluntat d’homenatge civil i personal, que es va estrenar el 22 de maig de 1874 a Milà.

Albert Ferrer Flamarich

Musicògraf i historiador de l’art

 

Durada esdeveniment RÈQUIEM DE VERDI. COR DE CAMBRA DE L’AUDITORI ENRIC GRANADOS I ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS 105'Durada:
105'
Ubicació esdeveniment RÈQUIEM DE VERDI. COR DE CAMBRA DE L’AUDITORI ENRIC GRANADOS I ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈSUbicació:
Sala 1
Preus:
Entrada: 20 €
Reduïda: 15 €
Venda d'entrades:
Taquilla Auditori
COMPRAR ENTRADES
 
Categories

Pin It on Pinterest

Share This